Primera Co-edició de l’Escafandre: “Un resquicio para levantarse. Historia subjetiva del APRE” de Javier Ávila Navas

Javier-Ávila-Navas

 

En aquest llibre ens explica Javi Ávila Navas, anomenat el Niño, senzillament i directa, la seua vida. Però hi ha vides i vides. Aquesta és la d’un rebel la forma de ser del  qual el porta a participar en la creació de situacions de les quals donen què pensar. Havent estat “client”, des de molt jovenet, de les institucions punitives estatals, es va enfrontar sempre a elles amb impuls refractari i auto-afirmatiu, intentant i aconseguint la fugida en nombroses ocasions. Encara així, ha passat 28 anys a la presó, molts d’ells sotmés al programa penitenciari de neutralització anomenat eufemísticament “Règim Especial”, que podríem anomenar amb major propietat: règim de màxima crueltat, veritable nucli dur de la institució total carcerària. Davant la seua acció deshumanitzant, va trobar, amb els seus companys de càstig, en l’amistat i el suport mutu i en la lluita comuna per la llibertat, la justícia i la dignitat de tots, un refugi on continuar sent ells mateixos. Per avivar el foc de la insurrecció contra les infrahumanes condicions de vida a les presons espanyoles, que portava encés ja uns quants anys, van concebre l’APRE –Associació de Presos en Règim Especial– per intentar aglutinar, al voltant d’una taula reivindicativa i unes tàctiques comunes, a la minoria d’irreductibles que havien estat destinats a “la presó dins de la presó” per fer-los fallida, dissuadint-los de seguir intentant la fugida i la seua supervivència com a éssers humans. Encara que la flama es va estendre durant algun temps, el seu aixecament va ser finalment aixafat en l’aïllament, per la violència i per l’astúcia de l’esquerra de la partitocràcia espanyola, els “socialistes” de la corrupció i dels GAL, recolzats incondicionalment pels “mitjans de comunicació de masses” i per la major part de la societat espanyola del moment. Però van conquistar almenys un punt de vista, una perspectiva de la dominació, aconseguida enfrontant-se a ella en primera línia. Molt reveladora, per tant, pels qui alguna vegada esdecidisquen a intentar el mateix. Des d’aquí poden comprendre’s millor també els canvis subsegüents en el sistema penitenciari, com la construcció de macro-presons o la invenció dels “mòduls de respecte”. El que s’ofereix aquí és, entre altres coses, un exercici de memòria i reflexió sobre tot això.

 

Co-editen: Tokata [boletintokata@yahoo.es]; CSO La Gatonera [csolagatonera@riseup.net]; L´Escafandre distribuïdora [info@escafndre.org], Asamblea de Suport a Presxs de Madrid. Podeu demanar el llibre a qualsevol d’ells. Costa 8 euros.

 

Esta-foto-me-mola-y-la-kerria-en-el-libro.1

Javier Ávila Navas va néixer al barri del Lucero a Madrid d’una família obrera. Tenint ell set anys es van traslladar a Carabanchel Alto. Allí va passar sent un xavalet de les trastades i correries pròpies de la seua edat als robatoris de cotxes i de seguida al robatori de tendes i als atracaments. Als tretze anys va entrar per primera vegada en el reformatori d’on es va escapar disset vegades. Molt jove encara, es va enganxar a l’heroïna la qual cosa va accelerar la seua carrera d’atracador de bancs. Als divuit anys va ser a la presó per primera vegada. Va aconseguir escapolir-se diverses vegades, però cap d’elles va durar molt al carrer i va veure augmentada la seva condemna per atracaments a bancs. Per la seua actitud rebel i la condició de “fuguista” li va ser aplicat l’anomenat Règim Especial, de càstig per aïllament. Va ser un dels promotors de l’Associació de Presos en Règim Especial, formada per lluitar contra ell, denunciar les tortures i maltractaments als presos i reivindicar un tracte més just. La seua forma d’acció va consistir a apoderar-se dels departaments de càstig prenent ostatges entre els carcellers i treballadors penitenciaris per obligar a difondre les seues reivindicacions. A les quals ja tenia, van venir a sumar-se noves condemnes. Ha passat vint-i-vuit anys de la seua vida empresonat, molts d’ells en règim d’aïllament. El 2005, estant en tercer grau, va anar a atracar un banc i va rebre, per l’esquena i a boca de canó dos tirs d’un policia que estava allí. Va quedar en cadira de rodes. Ara està en llibertat condicional i viu amb la seua família en Carabanchel Alto.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *